Rawalpindi, 4 de juliol de 1999

Hola a tots!A l'hotel de Rawalpindi
Després de viatjar durant tota la nit, arribem a Islamabad el dissabte a mig matí. Som els cinc expedicionaris (Oriol, David, Ferran, Ester i Albert) i l'Anna i la Bet que ens acompanyaran fins al camp base. Fa calor i xafogor, però es veu que no és res comparat amb la calor que feia fa uns dies... Hem conegut el Mubarak, que és l'amo de l'agència que ens ajuda amb tots els tràmits que haurem de fer aquí.
Ens porten a l'hotel a Rawalpindi, l'antiga capital a uns 15 km d'Islamabad. Després de dinar a l'hotel i experimentar la picor de quasi tots els plats paquistanesos anem a passejar una estoneta pel centre. Ens perdem pels carrerons estrets i els mercats i a poc a poc ens anem impregnant d'aquest ambient: calor, olors, brutícia, desordre,...
Aquí la majoria és musulmana i ens costa acostumar-nos als seus costums. Pel carrer hi ha molt poques dones, i les que veus van quasi totes tapades. Nosaltres intentem no ofendre'ls massa, evitant portar pantalons curts o roba cenyida, però així i tot les noies del grup no poden evitar un continu de mirades i comentaris. No sabem ben bé si són de curiositat o de què, però tampoc ens molesten més.
Avui diumenge estava tot tancat i hem anat a la residència d'estiu dels governadors anglesos, que està situada al cim d'unes muntanyes a més de 2.000 metres d'altura. S'estava fresquet i hi havia un munt de gent que hi anaven a passar el diumenge. Després hem passat per Islamabad i hem visitat la gran mesquita, tota de marbre. Hi caben 100.000 persones (quasi tantes com al Nou Camp!) i va costar 550.000 milions de rúpies, uns 1,5 bilions de pessetes. No sé si no ho hem entès bé, però ens sembla una burrada! Es veu que la va pagar l'Aràbia Saudita...
Demà anirem al ministeri a fer els tràmits necessaris per  poder marxar i   conèixer l'oficial d'enllaç, un militar que ens acompanyarà durant tota l'expedició i que ha de vigilar  que no infringim cap llei... També hem d'anar a l'aeroport a recuperar part del material que encara no ha arribat. Si tot va bé, demà mateix a mitja tarda ja sortirem amb un autobús cap a Skardu.
Avui hem aconseguit que ens funcionessin tots els aparells: telèfon via satèl·lit, ordinador, correu electrònic, fax, càmeres digitals,... Així que aquest és el primer missatge que enviem, junt amb una foto.
I ara a dormir que ja és tard... Bona nit!

 

Rawalpindi, 6 de juliol de 1999

Hola a tots!
Sembla que al final podrem marxar demà dimecres d'Islamabad! La intenció era de fer-ho dilluns, però l'oficial d'enllaç no va aparèixer. Avui dimarts hem anat al ministeri de bon matí i després de cinc horetes ho hem solucionat tot. En aquest país no es pot anar amb presses...
Resulta que van curts d'oficials d'enllaç. Aquests són militars o policies i ara els destinen a molts al Kashmir, a la guerra amb l'Índia. Com que van escassos, el que han fet és que compartim un oficial d'enllaç per a dues expedicions. Ens ha tocat amb una expedició francesa de 12 persones que van al G-II, un altre dels cims de més de 8.000 metres i que té el mateix camp base que el nostre.
El nostre oficial d'enllaç és un "major" de l'exèrcit paquistanès que es diu quelcom com "Faruc Habidi". Sembla bona persona, però hem d'anar en compte ja que sovint els oficials d'enllaç posen molts problemes a les expedicions. El ministeri ens obliga a equipar-lo completament (tot tipus de roba, botes, material d'escalada,...) i a pagar-li el menjar i això val un ull de la cara. A més a més, si ell volgués pujar al cim amb nosaltres, ho hauríem d'acceptar. Per sort, em sembla que el nostre no ha fet mai muntanya i no en té masses ganes!
Cada dia fa més calor i a fora de l'hotel costa d'estar-hi, fins i tot de nit! Per matar el temps, aquesta tarda hem comprat una pilota de futbol i hem anat a jugar un partidet en un camp d'un hotel de la vora contra uns paquistanesos. Tot i jugar fora de casa hem demostrat de quin club venim, guanyant amb un ajustat 0 a 1... Visca el Barça!!!

Així doncs demà al migdia esperem poder marxar amb el bus cap a Skardú. Pararem a dormir a mig camí (a Chilas) i el dijous a la tarda arribarem a Skardu on hem de comprar quatre cosetes. L'endemà divendres anirem amb jeeps fins a Askole on comença l'aproximació a peu. Si tot va segons el previst i no perdem més dies, arribarem al camp base cap al 15 de juliol.

 

 

Preparant les càrregues que els portejadors han de portarSkardú, 8 de juliol de 1999

Hola!
Al final ahir vam aconseguir marxar de Islamabad. Un viatge inacabable de 15 hores ens ha portat a Chilas. El paisatge era verd i no feia massa calor. Vam arribar a dos quarts de quatre de la matinada i aquest matí a les 8 ja estàvem llevats per seguir el viatge.
Amb 8 horetes ens hem plantat a Skardú, l'últim poble on arriba la carretera asfaltada. L'últim tram és impressionant; la carretera va per un engorjat i sovint està tallada a la roca.

Hem arribat a mitja tarda i hem estat negociant per  poder marxar demà mateix cap a Askole. Tot i que l'exèrcit ha requisat la majoria de tot terrenys per la guerra amb els indis, sembla ser que hem aconseguit prous vehicles per fer el ram de demà: unes 8 hores en 4x4.
A partir d'ara no tindrem corrent fins al campament base, així que podrem enviar pocs missatges.

Arribarem en principi cap el 16.
Records a tots i fins aviat!!!

 

 

Paiju, 12 de juliol de 1999

Hola!Passant per un pont penjat poc després d'Askole
Ja estem a mitja aproximació i comencem a veure els impressionants cims del Karakorum.
El divendres vam sortir de Skardú en jeeps cap a Askole. Són 7 hores per una pista en molt mal estat amb alguns trams realment exposats. La pista és a vegades molt estreta i penjada sobre el riu. Sembla mentida que passin tants jeeps i no hi hagi quasi cap accident! A Askole ja dormim en tendes i els nostres cuiners ens preparen el menjar.
El dissabte al matí vam repartir les càrregues pels portejadors: cadascun porta uns 25 kg. A les 7 del matí ja començàvem a caminar entre camps i poblets. A poc a poc el terreny es va tornant més àrid i es comencen a veure cims i agulles a banda i a banda de la vall. Al final de l'etapa, el camí voreja el riu per uns trams escarpats i a vegades cal agafar-se amb les mans i tot. Després de caminar unes 7 horetes arribem a Jula, a 3.100 metres d'altura i on passem la nit.
Ahir el temps va anar empitjorant i a la tarda va ploure. Amb 7 horetes més de caminar ens hem plantat a Paiju. Ja es veuen les impressionants Torres del Trango i els cims són cada vegada més esvelts... Aquí a Paiju (a 3.450 metres d'altura) hem de fer un dia de repòs. És l'últim lloc on es troba llenya i els portejadors han de preparar-se el menjar pels següents sis dies.
A partir d'ara entrarem a la gelera del Baltoro. Si tot va bé, d'aquí a quatre dies arribarem al camp base. Demà anirem fins a Urdukas, el dimecres arribarem a Gore, el dijous passarem per Concordia i el divendres arribarem al camp base.
Seguirem enviant notícies llavors, ja que aquí no tenim corrent i s'estan acabant les bateries del PC i el telèfon. Records a tots i fins aviat!!!

 

 

 

Camp Base, 16 de juliol de 1999

Hola!
Finalment hem arribat al camp base!
El dia 13 vam anar de Paiju a Urdukas. Vam entrar a la gelera del Baltoro i ja no hem deixat de trepitjar pedra. El temps va anar millorant i vam poder veure les Torres del Trango, les Catedrals, el Lobsang Spire,... Urdukas és un indret genial per acampar; hi ha herba i la vista sobre les Torres del Trango és espectacular!
El dia 14 vam anar fins a Gore II, ja per sobre dels 4.000 metres d'altura. Vèiem per primer cop el GIV, el GII, el Broad Peak i un cim per darrere que sembla el Hidden Peak...
Ahir vam passar per Concordia, la confluència entre les geleres dels Gasherbrum i del K2. El K2 és realment impressionant! Seguim cap als Gasherbrums i acampem a mitja gelera vora els 4.700 metres d'altura.
Avui hem arribat al camp base a mig matí i ens hem passat el dia muntant les tendes i instal·lant els generador, el PC i el telèfon.
A partir d'ara ja podrem anar enviant notícies més regularment.
Fins aviat!!!

 

 

 

Camp Base, 20 de juliol de 1999

Hola!
Com sabeu de les darreres noticies, el dia 16 pel matí vam arribar al camp Base (5.100 m). La feina del dia d'arribada i del dia següent va consistir a muntar tota la infraestructura del CB. Ara disposem de tres tendes per dormir, una tenda cuina, una tenda menjador, una tenda magatzem (on guardem tot el material d'escalada) i la tenda de comunicació (el nostre despatx) on tenim instal·lats l'ordinador, el telèfon, els aparells de fotos i vídeo i la centraleta de comunicació per Walkie-talkie. A més a més disposem d'una petita "tenda-dutxa" que ens protegeix del vent mentre ens dutxem.

Un cop establert el CB, el dia 18 i d'una manera un xic prematura, tres dels components de l'expedició vam fer via cap al Camp 1, a 5.900 m. El recorregut és llarguíssim (uns 12 km) i transcorre per una glacera que planteja seriosos problemes d'esquerdes que la converteixen en un laberint, difícil i complicat de resoldre. Carregats amb molt material vam arribar finalment al gran plató situat a uns 6.000 m on instal·lem el Camp 1. L'indret és realment espectacular: es tracta d'un immens circ des d'on es dominen, en uns 360º, tots el Gasherbrums (el G1 o Hidden Peak, el G2, el G3 i el G4).

El dia 19 pugen els dos altres components de l'expedició amb la mateixa intenció, acabar d'aprovisionar el Camp. Així doncs, avui tots hem descansat al CB, coincidint amb l'entrada del mal temps del sud-oest, la coneguda influència dels monzons. La neu ha fet acte de presència constant des de fa dos dies, i encara que no ha estat molt abundant, sí que manté de moment bloquejades a totes les expedicions de la zona.

 

 

 

Camp Base, 22 de juliol

Què fem en el Camp Base del Hidden Peak?

Per norma general, un dia qualsevol en qualsevol Camp Base de qualsevol gran muntanya pot esdevenir avorrit, és per aquest motiu que te l'has d'ocupar d'alguna manera. Nosaltres, i en general tot aquell que hi participa en una expedició, s'omple el temps de diferents maneres. Així doncs, al principi de tot has de desenvolupar una àmplia tasca en l'organització del campament, del material, del menjar i en la planificació de l'ascensió.

Un cop efectuades aquestes tasques tan importants, serà quan passarem a fer "vida social" amb la resta d'expedicions internacionals (molt abundoses, per cert!!) que es troben en el camp base dels Gasherbrum, i de la qual intercanviarem informació sobre els itineraris realitzats i les seves condicions; però també intercanviarem experiències viscudes, situacions que podem experimentar sobre els 8.000 metres i, fins i tot, podrem arribar ha esdevenir conillets d'índies tot realitzant proves físiques i mèdiques per un equip de doctors de la universitat de València tot estudiant la hipòxia (mal d'alçada),...

A tall d'anècdota, us diré que en una d'aquestes xerrades de "vida social" en el Camp Base mantingudes amb l'equip de metges de la Universitat de València que està estudiant la hipòxia sobre terreny, ens van explicar que els alpinistes que pugem per sobre dels 8.000 metres utilitzem una quantitat tan baixa d'oxigen que si ho féssim amb aquest percentatge a nivell del mar, diuen que aniríem directament a la UVI. Però els nostres cossos s'adapten a la perfecció creant més glòbuls vermells (clar està, desprès d'un període d'aclimatació).

A part de tot això, tenim temps per xerrar entre nosaltres i així poder-nos conèixer millor; per llegir aquells llibres que tenies en la teva biblioteca particular i que mai no trobaves el moment adient per començar-lo; per jugar a jocs de taula (cartes, escacs, parxís, game-boy); per menjar, encara que la base de qualsevol àpat sigui sempre el mateix: arròs; i com no, per dormir. En aquest país on es fa de dia a les 4'30 del matí i a les 7'30 de la tarda ja és negra nit, amb l'agravant que quan marxa el sol la temperatura baixa per sota dels 0º dediques molt de temps a la vida contemplativa d'estar estirat.

És per aquest motiu que hi dedico tant de temps a pensar. En un paratge on l'únic soroll que existeix són els allaus, la tranquil·litat et condueix a la soledat individual, esdevenint els teus pensaments transcendentals. Aleshores, pensar en un mateix i en el seu futur pot esdevenir un raonament corrent.

Oriol Garcia Farré.

 

 

 

Camp Base, 24 de juliol de 1999

 Hola a tots!

Aquests darrers dies han estat un xic avorrits, ja que l'entrada del mal temps prominent del monzó de l'Índia no ens ha permès efectuar cap altra activitat que la de menjar, dormir, llegir i xerrar. Així doncs, des del dia 19 en què l'Albert i l'Oriol (juntament amb l'Anna) van acabar d'aprovisionar el camp 1 (i el dia 18 ho havien fet en Ferran, l'Ester i en David) no hem pogut pujar-hi més.

Les notícies sobre el temps han estat dolentes reiteradament, encara que la tarda del 23 va millorar el temps, tot deixant de nevar, però amb un augment considerable del fred.

Si d'alguna novetat hem de parlar hem de dir que el passat dia 22 va ser l'aniversari de l'Oriol i els companys d'expedició, juntament amb el grup català que vol assolir el cim del G-II, li van preparar una festa sorpresa. La festa va consistir en un assortit de pernil, fuet, xoriço, macedònia i un pastís fet amb xocolata i fruites. A part de menjar, va haver-hi un petit espectacle a càrrec del nostre company "kitchen-boy". Passada l'actuació, va arribar l'hora de la ballaruga, i a quarts de set de la tarda ja havia acabat la festa, ja que començava a nevar i el sol marxava per l'horitzó.

També us diré que la festa va ser internacional; hi va assistir gent de tot el món: catalans, valencians, americans, francesos i pakistanesos. Al principi els hi feia tall, però no van trigar gaire estona a integrar-se a la festa.

Avui, dia 24, ens hem aixecat amb una millora considerable del temps, la qual cosa ens ha fet pensar en la possibilitat de pujar a equipar els camps 2 i 3, i així poder continuar amb el procés d'aclimatació ja començat dies abans.

Aleshores, fins aviat.

 

 

Camp Base, 29 de juliol de 1999

Hola a tots de nou!

Avui dia 29 de juliol de 1999 hem acabat d'enllestir la instal·lació de tots els camps. Han estat uns cincs dies durs. L'itinerari que efectuem (la via japonesa) transcorre de la següent manera:

Del Camp Base al Camp I, l'itinerari passa per una glacera plena d'esquerdes i ponts de neu que per tal que no s'ensorrin s'han d'intentar de passar de matinada. Així doncs, si fa bon temps, t'has d'aixecar a la una de la nit per estar al camp I entre les set/vuit del matí. Triguem unes 5 hores fins al Camp I (a 5.900 metres), situat sobre la glacera dels Gasherbrum. Aquest camp és comú a les expedicions que intenten el Gasherbrum II (G-II) i hi ha més de 25 tendes. Nosaltres som els únics que anem al Hidden Peak, tota la resta de les tendes són d'expedicions que van al G-II, un altre cim de 8.000 metres més accessible que no pas el nostre i que per això atrau més gent.

Els dies de sol el Camp I és un forn. Durant les hores de sol, pràcticament no es pot estar fora de les tendes de la calor que fa. Un cop el sol es pon, la temperatura baixa dràsticament i podem passar dels 30º positius a 10º sota zero en una hora!

Del Camp I al Camp II (a 6.400 metres) no hi ha gaires perills objectius. El primer tram ressegueix la vall planera sense esquerdes. Després remuntem entre séracs (blocs de gel) fins al coll del Gasherbrum. L'últim tram torna a presentar algunes esquerdes. De fet, el Camp II l'hem col·locat just per sota el coll, per evitar estar massa exposats al vent. És en aquest coll on comença el corredor dels japonesos, el que dóna nom a la via.

El corredor dels japonesos es troba a una hora del Camp II. Comença sent molt ample i amb una pendent mitjana de 50º fins arribar a pany de paret, a uns 300 metres, que t'obliga a tirar vers l'esquerra (mixte, IV+) fins a entrar en una goulotte (100 metres) d'una inclinació mitjana de 60º i acabant amb un ressalt de cinc metres (IV) en roca. Després segueix una rampa de neu dreta i un esperonet de roca que porten al Camp III (a 7.200 metres). Tot aquest tram està equipat amb cordes fixes d'una expedició coreana que ja ha marxat i amb restes de cordes d'anys anteriors. És de fet el tram més tècnic de l'ascensió i es respira un ambient alpí increïble.

El temps ens ha acompanyat aquest cinc dies. Ara tornem a estar al Camp Base i anuncien quatre dies de mal temps. En principi, quan torni a fer bon temps farem l'atac al cim.

Fins aviat!

 

 

Camp Base, 2 d'agost 1999

Aquí, a les altituds més altes de la terra, un té temps d'experimentar vivències inusuals, i d'això es tracta, de recollir experiències i formar-nos com a persones.

El meu pare no entén per què vull pujar un 8.000 amb les conseqüències que això significa (perill, fred, dolor...) quan puc anar de vacances i descansar i divertir-me. Ara li diria que no crec que pogués sentir-me enlloc més feliç que aquí, vivint l'experiència que sempre he somniat: ser alpinista . Aquí, amb companys que senten les mateixes inquietuds que jo podem, tant sols amb la mirada, saber que allò viscut és allò que buscàvem. Suposo que no som res més que exploradors de la vida i que per raons irracionals volem pujar a la cota més alta.

Ho sento, doncs, pels qui m'estimen si per la meva activitat fereixo els seus cors, però segur que estarien més tristos si em veiessin dia darrere dia sense haver descobert el que realment em fa feliç.

Baixant del camp tres per exemple, vaig poder sentir una sensació de plenitud quan el sol s'amagava per les muntanyes i la foscor s'apropiava del paisatge; vaig formar part d'aquella darrera llum del dia que va durar uns instants, però que vaig tenir la sort de viure i que per tant durarà eternament. I és que són moltíssimes les coses belles que ens passen per davant. El secret és saber-les veure i més fàcil resulta quan has descobert de quines coses no ets cec.

Només afegir que m'agradaria compartir totes aquestes alegries amb aquells que m'estimo. Fer-los veure la bellesa d'aquestes coses amb els meus ulls. Però entenc que cadascú té la seva particular visió i, per tant, la seva pròpia felicitat.

Ester Sabadell i Simó

 

 

Camp Base, 3 d'agost de 1999

Hola a tots!

L'Oriol entrevistant al Ferran per a COM RàdioAixò ja comença a allargar-se una mica massa! Des que vam arribar el dia 16 de juliol tan sols hem tingut 6 dies de bon temps relatiu: els dos primers que vam utilitzar per pujar al Camp I i quatre més que vam aprofitar per pujar fins al Camp III. Ara tan sols esperem un període de bon temps de quatre o cinc dies que ens permeti pujar al cim, però sembla que no vol arribar. Sort que anem amb temps de sobres i encara ens queden més de dues setmanes de marge!

Rebem unes previsions meteorològiques molt bones que ens fa en Dani Ramírez i que ens arriben gràcies a la botiga d'esports Barrabés (de Benasque). És la primera vegada que tenim prediccions tan acurades a l'Himàlaia i la veritat és que és una gran ajuda. A veure quan anuncien bon temps!!!

El Camp Base el tenim situat sobre una gelera, a uns 5.200 metres d'altura. De fet no estem sobre el gel, sinó en una zona de la gelera que està recoberta per pedres d'un pam de gruix, el que anomenem una morrena. La gelera es va movent dia a dia i així les tendes també es van movent. A més a més, el gel es fon menys a sota les tendes (ja que no hi toca el sol) i amb el temps les tendes queden com en muntanyetes de gel i pedres. De tant en tant cal replantar-les... Avui mateix ens tocarà replantar la tenda de comunicacions on tenim el telèfon, el PC, les càmeres,..., ja que s'està inclinant massa!

Una altra curiositat és la dificultat per cuinar aquí. A 5.200 metres l'aigua bull a menys de 100ºC (no arriba a 80ºC). Si s'intenta fer arròs o pasta, queda una pastarada llafiscosa mig cuita. S'ha de cuinar tot amb olla a pressió perquè quedi bé.

Com hem dit abans, tenim una tenda de comunicacions amb el telèfon via satèl·lit, el PC, les càmeres de fotos digitals, les de vídeo, les emissores de ràdio... Tot això i tres fluorescents per les tendes menjador, cuina i de comunicacions, ho alimentem amb un generador HONDA de 500W, al qual li vam haver de canviar el xiclet perquè funcionés bé a 5.000 metres d'altura.

Seguirem esperant el bon temps!

 

 

Camp Base, 5 d'agost de 1999

Hola a tots!

Avui s'ha aixecat un dia meravellós, però la previsió era dolenta. I així ha estat, al migdia ha començat a nevar i sembla ser que seguirà així tres o quatre dies més. De fet el temps no és molt dolent en general, però cada tarda neva un xic, fa vent,... En definitiva, no és aquell temps que esperem per fer el cim amb garanties.

Així i tot, si no empitjora massa, avui sortirem cap amunt, a veure què tal. Si la previsió s'equivoca i fa bon temps (poc probable), llavors seguirem amunt cap al cim. Si segueix el mal temps, doncs tornarem a baixar i almenys haurem estirat una mica les cames, que tants dies quiets ens estem rovellant!

La decisió de tirar amunt no ha estat gens clara, ja que el més probable és que la meteorologia no s'equivoqui i haguem de tornar a baixar aviat. L'Oriol ha preferit assegurar la jugada i esperar que la previsió sigui bona, així que es queda al Camp Base. En aquests casos cadascú actua segons la seva intuïció i no hi ha una decisió que sigui clarament la bona.

Ja anireu rebent notícies de part de l'Oriol, que es comunicarà amb la resta amb els emissors-receptors.

Fins aviat.

 

 

Camp Base, 8 d'agost de 1999

Hola a tots!

Com era de preveure, ja tornem a estar al Camp Base. Vam sortir amb una previsió de temps dolenta, però esperant que millorés. I res de res, aquesta vegada la méteo ho ha encertat de ple!

El dijous (5 d'agost) vam pujar a la tarda al Camp I. El divendres vam pujar al Camp II. Teníem la intenció de seguir cap al Camp III, però feia massa vent, tot i que hi havia pocs núvols. La nit del divendres al dissabte va nevar i el dissabte al matí feia bastant mal temps. Vam començar a pujar cap al Camp III, però la visibilitat era quasi nula i nevava, així que vam girar cua i a mitja tarda ja estàvem altre cop al Camp Base.

Ens trobem molt ben aclimatats i això es nota en els horaris que fem. El primer dia, per arribar al Camp I vam trigar més de 6 hores. La segona vegada ho vam fer en poc menys de 5 hores i aquesta vegada hi vam arribar en menys de 3 hores 30 minuts! A més a més, cada vegada arribem al Camp Base amb menys cansament acumulat i així ens recuperem molt més ràpid. Però si no trobem un marge de tres o quatre dies de bon temps, no hi podem fer res. Encara

 

 

Camp Base, 10 d'agost de 1999

Hola a tots!

Avui hem rebut la previsió meteorològica que ens prepara regularment en Dani Ramírez i que rebem gràcies a la botiga d'esports Barrabés de Benasque. La previsió està molt ben feta i encerta el temps amb molta precisió, sobretot els dos o tres primers dies. I la previsió que ens ha arribat és realment dolenta.

El temps que acostuma a fer aquí a l'agost sembla ser que no és tan dolent com aquest any. Depèn de les fonts, ens diuen que l'agost és més aviat dolent, o que és mig mig o que fins i tot és molt bo. Suposo que deu dependre de l'any. En tot cas, el que sembla que no és normal és que, des que vam arribar, tan sols hàgim tingut dos dies de bo i tres o quatre de temps acceptable. Encara ens queden deu dies d'estar aquí i esperem que d'una vegada vingui el bon temps! I deixem de parlar del temps, que sembla que no sapiguem dir res més...

Aquí al Pakistan, cada expedició ha de portar un oficial d'enllaç, que és un militar que vigila que no infringim cap llei. Acostumen a ser gent una mica plasta i que busca problemes. Per sort, nosaltres no ens podem queixar. El nostre oficial és en el fons bona persona, tan sols una mica rígid i amb una mentalitat militar accentuada...

Resulta que estem molt a prop de la frontera índia (a tres o quatre quilòmetres) i això està ple de bases militars. I una de les coses que està prohibida és fotografiar o donar dades sobre aquestes bases. Quan parlem de bases, no us imagineu grans bases ben equipades. Són com campaments cutres i destartalats amb cinc a deu militars prims i amb mala cara (no van ni vestits de militars). Les bases estan envoltades de llaunes i escombraries i la impressió és que ens trobem davant d'un campament d'una era postnuclear... Costa imaginar-se quina utilitat poden tenir aquestes bases, però ells ho sabran... No us podem enviar cap foto d'això, però segur que us ho podeu imaginar.

Aquí van marxant a poc a poc les expedicions i cada vegada som menys gent al Camp Base. Demà marxa una expedició de València que han pujat al Gasherbrum II. També hi ha una altra expedició catalana de membres del Centre Excursionista de Catalunya  i patrocinada per Zambón que també estan intentant pujar al Gasherbrum II. Nosaltres som l'única expedició que intenta el Hidden Peak.

Seguirem esperant el bon temps!

Ens queden 13 dies per marxar i la probabilitat que faci alguns dies de bon temps és alta. Esperem que així sigui!

Fins aviat.

 

Camp Base, 13 d'agost de 1999

Hola a tots!

Aquesta ha estat la pitjor nit des que estem aquí al Camp Base. Ens hem llevat nevant, amb vent fort i amb el terre cobert amb dos pams de neu fresca: és la nevada més forta des que vam arribar.

19991208-m.jpg (11954 bytes)Si no fos per la previsió meteorològica que vam rebre ahir, els nostres ànims estarien per terra. Però el Dani Ramírez (meteoròleg) ens va enviar un missatge electrònic on preveia un retrocés del monzó, els vents humits que bufen al subcontinent índic durant aquesta època i que porten pluges i nevades abundants. Sembla ser que a partir de diumenge o dilluns el temps pot millorar. Però no podem perdre de vista que aquestes previsions a llarg termini tenen una fiabilitat baixa. Així que ja veurem...

L'altre factor que ens preocupa és la quantitat de neu acumulada. Per pujar amb seguretat sense gran risc d'allaus hauríem de tenir un parell o tres de dies de bon temps per tal que els allaus caiguin o la neu s'estabilitzi.

D'aquí una setmana, el divendres 20, hem de marxar del Camp Base. Ens queden per tant pocs dies i tan sols podrem realitzar un últim atac al cim. Estem esperant una altra previsió meteorològica que ens permeti decidir els millors dies per tirar amunt.

Aquest any no tan sols estem lluitant contra una muntanya difícil, sinó que a més a més ho fem també contra un temps excepcionalment advers. Malgrat tot, encara tenim moral i esperances.

 

 

Camp Base, 15 d'agost de 1999

Hola a tots!

Aquest matí ens hem llevat amb bon temps: el millor dia des que som aquí al Camp Base. Ens hem afartat de fer fotos i filmar. Això ens ha animat, però també som conscients que amb les nevades dels últims dies la muntanya està molt carregada de neu i el perill d'allaus és evident.

Perquè la neu s'estabilitzi i caiguin els allaus necessitem dos o tres dies de bon temps. Així que la cosa queda molt justa, ja que el divendres 20 hauríem de marxar del Camp Base.

Així que sortirem demà a les dues de la matinada cap al Camp II directament. Aquest tram presenta molt poc risc d'allaus. Si el temps es manté bo, el dimarts pujarem cap al Camp III; aquest tram tampoc presenta gaire risc d'allaus. Un cop al Camp III, si el temps es manté bo i les condicions de la neu són bones, llavors intentarem el cim.

La veritat és que les possibilitats de fer cim són molt petites; hauríem de tenir bon temps durant tres dies i a més a més la neu s'hauria d'estabilitzar... Ho intentarem, però a la mínima que veiem que les condicions no són bones girarem cua. La muntanya és molt maca i ens fa molta il·lusió pujar al cim del Hidden Peak, però no val la pena arriscar-se.

Aquest any hem tingut molt mala sort amb el tems. Tot i això, hem fet una aclimatació molt ben feta i ens trobem tots molt bé. Però al final no hem tingut prou dies de bon temps i si fem el cim serà ben bé per un pèl. La muntanya és així!

A veure si tenim sort. Fins aviat!

 

Camp Base, 19 d'agost de 1999

Hola a tots!

Ja tornem a ser tots al Camp Base i sense el cim a la butxaca. Ja se sap, en una expedició a un 8.000 la certesa de pujar al cim mai existeix, per molt ben preparats que estiguin els expedicionaris i per molt ben planejada que estigués l'expedició.

I aquest ha estat una mica el nostre cas. Havíem fet una aclimatació molt ben feta, ens trobàvem tots bé, però les condicions climàtiques no han acompanyat. La muntanya és així...

El dilluns vam sortir del Camp Base (5.200m) directament cap al Camp II (6.500m). El dia era bo de veritat, tan sols que vèiem que per sobre dels 7.000 metres el vent bufava molt fort. L'Oriol i l'Albert arrossegaven una tos persistent des del Camp Base i el David tampoc es trobava bé del tot. Vam estar més de dues hores per desenterrar parcialment les tendes que havien quedat cobertes de neu per les últimes nevades. L'endemà, dimarts, vam estar descansant al Camp II, una mica per veure si es recuperaven els "malalts" i també per veure si amainava el vent.

El dimecres a les 5 sortíem de la tenda cap al Camp III. L'Oriol, que no es trobava bé, va decidir baixar al Camp Base. Els altres quatre vam seguir fins a la base de corredor dels japonesos. El vent bufava molt fort i feia molt dura l'ascensió.

Ens vam parar una estoneta a discutir què és el millor que podíem fer. Per una part, el David i l'Albert no estaven en bones condicions per a un atac al cim. Per l'altra banda, el fort vent feia molt difícil l'ascensió pel corredor dels japonesos. A més a més, les nevades dels últims dies feien preveure un alt risc d'allaus en la pala i corredor final del Hidden Peak, on s'observava una gran acumulació de neu (el vessant per on havíem de pujar està a sotavent) amb risc d'allaus de placa de vent. Tampoc ens quedaven més dies per retardar l'atac al cim ja que els portejadors havien d'arribar l'endemà (avui).

Davant d'aquestes perspectives vam haver de renunciar al cim. Una decisió dura després de tant temps preparant l'expedició, després de més d'un mes al Camp Base, trobant-nos ben aclimatats,... i amb un cel blau al damunt!

El descens es va fer llarg, desmuntant els campaments i arribant ja fosc al Camp Base amb unes motxilles de més de 30 kg, i amb un mal d'esquena!

Si res no falla, aquest vespre arribaran els 44 portejadors. Demà al matí anirem fins a Ali Camp. Dissabte passarem el coll del Gondogoro La i ja baixarem cap a Skardu. Cap al 26 arribarem a Islamabad, on ens esperen els últims tràmits burocràtics amb el ministeri i el 28 volarem cap a Barcelona.

Seguirem enviant notícies sobre la nostra tornada. Però ja ara voldríem donar gràcies a tothom que ha fet possible aquesta expedició, a tota la gent que ens ha seguit, sigui per COM Ràdio com per la web de La Malla, i a tota la gent que ens ha enviat e-mails de suport. No podem dedicar-vos el cim, però sí que us podem assegurar que hem fet el possible per aconseguir-lo.

I com diu un amic nostre: "Total, què és més important, el camí (l'experiència viscuda) o la meta???"

La bandera del Barça no onejarà aquest any a 8.000 metres. Potser l'any que ve?

 

EL DOLOR D'UNA DERROTA

Avui m'he despertat esperant que tot hagués estat un malson. Però la realitat és que ahir quan ens trobàvem quasi a les portes de la nostra fita vam haver de tirar enrere. Una decisió segurament sàvia per part de l'expedició, però molt dolorosa personalment per part de tots els membres.

És com una final de la copa d'Europa. Jo vaig estar a Wembley, i l'alegria i la tristor van passar pels peus de Koeman en qüestió de segons. Fer cim o no també depèn de moments decisius i jo recordo el d'ahir com un dels més durs de la meva vida.

Un culé de tota la vida pot quedar realment afectat per una derrota important però no per això deixarà de ser culé. Estic molt trista i em sento derrotada, però no per això deixaré de lluitar per fer allò que realment m'omple, fer muntanya. De les derrotes diuen que s'aprèn, ara mateix estic enfonsada i força deprimida, però estic segura que a la llarga sabré veure la part positiva.

Estic trista, trista i enfonsada i segurament més del que estaria en una expedició normal. Aquest cop era tot massa maco, era un somni fora del que mai havia pogut somiar. Era pujar a un 8.000 en nom d'un dels clubs més grans de la terra, el Barça, i com a culé que soc puc dir que era tot un honor. Em sap greu haver fallat... però sé que hagués fallat més si haguéssim intentat jugar aquell partit amb aquelles males condicions.

Gràcies a tots aquells que han confiat en mi a l'hora de formar part d'aquest equip. Estic satisfeta de com hem jugat, hem tingut un rival molt fort, el monzó. Si es torna a donar l'ocasió d'una final, doneu per suposat que vencerem. Les derrotes et fan més gran.

Ester Sabadell i Simó

 

Skardú, 23 d'agost de 1999
Hola a tots!

Ja tornem a estar a la "civilització", o almenys hem pogut dutxar-nos i dormir en un llit després de 6 setmanes.

La tornada no l'hem feta per la mateixa gelera que a la pujada (la del Baltoro), sinó que hem saltat un coll (el Gondogoro La) i hem baixat per una altra vall molt més verda (la Vall de Hushe) i més curta.

El 20 vam sortir del Camp Base cap a l'Ali Camp, un trajecte de 7 hores per morenes i geleres.

L'endemà vam saltar el coll del Gondogoro La. És un pas impressionant de 5.535 metres d'altura i amb un accés difícil. Tot i que el coll estava equipat amb cordes fixes i amb esglaons a la neu, era realment increïble veure com els portejadors pujaven les pendents de neu de 50º amb les sabatilles de goma i un pal, sense ni grampons ni piolets i amb més de 20 kg a l'esquena! Havíem sortit a les 2 de la matinada i vam fer tota la pujada de nit per evitar la caiguda de pedres a l'altra banda del coll.

Des del coll es poden veure 4 dels vuitmils del Pakistan: el K2, el Broad Peak, el G-II i el Hidden Peak, a més a més d'un munt de cims impressionants com el G-IV, el G-III o el Chogolisa. La baixada per l'altra banda és una pendent molt dreta amb pedra solta on s'ha d'anar amb molt de compte.

La baixada per la Vall de Hushe és agraïda. És molt més curta que el Baltoro i de seguida comença a aparèixer el verd. És una de les sensacions més agradables el començar a veure plantes i flors, després de setmanes sense veure'n!

El mateix dia de creuar el coll ja vam baixar fins a Shaishcho, una jornada llarga de 12 hores caminant.

Ahir vam acabar d'anar de Shaishcho a Hushe, encara no 3 horetes caminant entre impressionants parets de roca que ens feien venir ganes de tornar a calçar-nos els peus de gat.

A Hushe deixem els portejadors i agafem altre cop jeeps. Després d'un canvi de vehicles per un pont ensorrat i 7 hores conduint arribem altre cop a Skardu, a l'Hotel Concordia. El fet de dutxar-se, d'anar de ventre assegut al wàter, de dormir en un llit,... són activitats que es valoren de forma especial després de 6 setmanes sense elles!

Avui i demà estarem per aquí a Skardu. Demà passat agafarem l'autobús cap a Islamabad, on hi arribarem el 26 a la tarda. El 27 tenim el briefing amb el ministeri i haurem de negociar amb l'agència i el 28 agafem altre cop l'avió cap a caseta.

Probablement arribem a Barcelona el mateix dissabte 28 a mitja tarda via Londres, però encara tenim algun bitllet pendent de confirmació. Quan sapiguem l'hora exacta ja avisarem.

Fins aviat!

 

Carta al president del Barça

Sr Núñez,

Finalment no hem pogut complir el somni de pujar la bandera del Barça al Hidden Peak.

Hem tingut molt mal temps fins al final de l'expedició, l'únic període en el qual haguéssim tingut alguna oportunitat de pujar al cim. Aquests tres últims dies de bon temps, però, van arribar amb molt de vent en el nostre itinerari i amb molta neu acumulada en la part final. Vam esgotar totes les oportunitats, però no va ser possible.


Ens sentim realment tristos, no tan sols pel nostre cim personal, sinó sobretot per no poder-lo brindar a tota la gent que ens ha recolzat i especialment a vosaltres. Som conscients de l'esforç que heu fet i ho agraïm sincerament.

De totes maneres, esperem que compartiu amb nosaltres la valoració positiva de l'expedició. Com a acte del Centenari del Barça, ha tingut una difusió important, que ha servit, a més, per difondre l'alpinisme a gran escala.
Gràcies a aquesta experiència s'han obert noves prespectives per a la difusió d'expedicions, basat amb les últimes tecnologies multimèdia. En aquest sentit, COM Ràdio i La Malla han estat claus i han actuat amb molta professionalitat.

Encara que no hem pujat al cim, ens sentim orgullosos d'haver format part d'aquest projecte i d'haver estat capaços de sumar els esforços de tants sectors diferents de la societat catalana. Ha estat un somni sentir-nos part activa d'aquest Club i haver-lo pogut representar tan lluny de casa: és com haver-nos sentit jugadors del Barça per un cop a la vida.

La il·lusió de pujar els colors blaugrana a 8.000 metres encara resta dins els nostres cors i amb molta més força que abans. El projecte per a nosaltres encara no ha acabat. Fóra per a nosaltres un gran honor tenir una altra oportunitat. Sabem que ho aconseguirem!

Des de Skardu, molt lluny de casa nostra, us agraïm un altre cop el vostre suport, i VISCA EL BARÇA!

Ferran Latorre, Oriol Garcia, Ester Sabadell, David Hita i Albert Castellet

La Malla Lavínia TV Objectius L'expedició L'equip Col·laboradors barcadins.GIF (5465 bytes)