TUNÍSIA 2005-06

Diari del viatge en BTT pel sud de Tunísia el cap d'any 2005-2006. Les distàncies allà són llargues i els llocs interessants estan lluny uns dels altres. Al final van sortir 10 dies amb molts quilòmetres pedalats.

Érem la Roser Español, el Sergi Gomà, l'Anna Fontcuberta i l'Albert Castellet.

           

Més fotos a l'àlbum de Picasa.

Dilluns 26.12.2005: Dia 1. Viatge a Tunísia fins a Tatouine.

Dimarts 27.12.2005: Dia 2. Volta pels ksour fins a Chenine.

Dimecres 28.12.2005: Dia 3. De Chenini pel desert fins a l'oasi de Ksar Ghilane.

Dijous 29.12.2005: Dia 4. De Ksar Ghilane a Matmata.

Divendres 30.12.2005: Dia 5. De Matmata a Douz per asfalt.

Dissabte  31.12.2005: Dia 6. De Douz a Kebili i creuar el desert/llac salat de Chott el-Jerid fins a Tozeur.

Diumenge  1.1.2006: Dia 7. De Touzeur pels oasis de muntanya fins a Midès, tocant la frontera d'Argèlia.

Dilluns  2.1.2006: Dia 8. Passem per Redeyef i creuem les gorges de Seldja fins a Gafsa. A la nit tren cap a Tunis.

Dimarts  3.1.2006: Dia 9. Sidi Bou Saïd i Cartago.

Dimecres  4.1.2006: Dia 10. Viatge de tornada.

 

Tornar a la pàgina d'inici

Dilluns 26.12.2005 (dia 1)

Poc hem dormit aquesta nit. Entre el dinar de Nadal i els preparatius d’última hora vem anar a dormir tard. I aquest matí el despertador ha sonat a les 4 per poder ser a l’aeroport dues hores abans de que sortís el vol.

Volem amb Alitalia i ja comencen els problemes. Primer no ens volen acceptar les bicis si no estan empaquetades, tot i no estar escrit enlloc. Al final accedeixen, però ens fan pagar 50 € per bici. El bitllet que havíem comprat per internet ja no surt tan econòmic... Val la pena esbrinar abans si cobren per les bicis, ja que no totes les companyies ho fan.

Durant el viatge acabem de definir l’itinerari amb els mapes escala 1:200.000 que hem tret d’internet i les guies de la Lonely Planet i la Trotamundos. Viatjarem amb transport públic fins a Tataouine i d’allà amb les bicis pels ksour, Chenini, Ksar Ghilane, Matmata, Douz, Tozeur, Tamerza i Gafsa. L’Anna i jo tornarem cap a Tunis i Barcelona i el Sergi i la Roser seguiran encara quatre dies més. En total 10 dies incloent els viatges (14 dies ells).

Via Milà arribem a Tunis a quarts d’una del migdia, amb prou temps per arribar al sud avui mateix. Muntem les bicis i anem cap al centre de la ciutat. A l’estació de tren de la plaça Barcelona ens informen que aquesta tarda només hi ha un tren comfort que no accepta bicis. Passem a la segona opció, els louages, taxis compartits amb destí fix que surten quan s’omplen... A la primera estació de louages no n’hi ha de directes a Tataouine, però aconseguim entendre que a la parada de Sidi Bou Mendil sí. Arribar-hi serà tota una epopeia: indicacions contradictòries ens acaben portant a un carreró estret de la Medina ple de paradetes de mercat pel qual amb prou feines podem passar amb les bicis. Finalment trobem el louage que aviat s’omple amb les set persones que hi caben. Ens cobren 22,250 TD per persona i 10 TD més per cada bici, ben lligades a la baca de la furgoneta (1 TD = 100 Ptes = 0,60 €).

Entre pitus i flautes s’han fet ja les cinc quan sortim. El conductor és prudent i els vora 500 km passen ràpid entre dormidetes, parades per sopar, per comprar pastetes (que m’acabo menjant jo que sóc l’únic a qui agraden...),... A la una arribem a destí i el conductor ens invita a dormir a casa seva. Caiem rendits sobre les catifes de l’habitació de convidats. La son arriba aviat pensant amb el peculiar Sant Esteve que hem passat...

 

Dimarts 27.12.2005 (dia 2)

El nostre conductor i hoste, en Zahar Zorgani, ens invita a un cafè i una pasta al bar del costat abans d’acomiadar-se. Comencem a endevinar l’hospitalitat de molts tunisians... El poc que veiem de Tataouine ens mostra una ciutat moderna sense massa encant, voltada per turonets sense vegetació; ja estem a prop del desert!

Ens trobem en territori bereber i en una zona de ksour (plural de ksar),  construccions fortificades, situades sovint al cim de turons, on els berebers guardaven el gra i els objectes valuosos. L’etapa d’avui serà una volta quasi circular per diferents ksour.

Sortim en direcció est i després sud per carreteretes asfaltades fins al Ksar Ezzahra. Fins aquí res massa espectacular, però aquest ksar, format per dos patis voltats de graners de tres o quatre pisos, als quals s’accedeix per exposades escaletes, ens sorprèn. Seguim cap al sud, oest i nord per Mghit fins al ksar més visitat, el Ksar Ouled Soltane, al qual arribem per una bona pujadeta final, sempre per asfalt. Semblant a l’anterior, però ja amb algun turista, intentem recordar alguna de les escenes de la Guerra de les Galàxies que es van filmar aquí.

Amb ganes de deixar l’asfalt intentem agafar la pista que va en direcció nord directament a El Maztouria. L’escala del mapa és massa gran i ens costa apreciar els detalls. Errem la pista i ens desviem massa a l’esquerra per una carena amb corriols de bestiar que es deixen fer bé sobre la bici, amb alguna trialereta divertida. Passem vora el Ksar Tahilsit i enllacem altra vegada amb la carretera asfaltada, molt a prop del trencall cap a Bouzirri.

Agafem aquest trencall (direcció oest) i arribats al poble seguim sempre la pista principal, altre cop sense asfalt. Pugem a la carena on un trencall a la dreta ens fa dubtar. La pista principal segueix a l’esquerra (probablement millor opció!), però nosaltres ens desviem a la dreta avall per una bonica vall amb alguna palmera aïllada. Aviat la pista es va perdent i acabem per un corriol amb trams de sorra on les rodes es claven i hem d’avançar a peu. Poc després trobem una casa i altre cop pista fins a la nacional 328, que seguim cap al nord. Amb el vent de cua arribem aviat a Masreb.

Comencem a notar el cansament, però volem arribar al poble troglodita de Chenini. Els últims 15 km, amb un fort vent de cara, ens faran patir de valent i arribem de nit. Amb un vent huracanat plantem la tenda sota mateix del poble antic, que està a dalt de tot d’un turó. Passarem la nit patint per les bicis; cada soroll del vent ens sembla que és algú que ronda per la vora... Fa fred.

 

Dimecres 28.12.2005 (dia 3)

Dia dels innocents. Hem dormit en un lloc lletgíssim, ple d’escombreries, brut. Una ràpida visita al poble, divertit però molt en runes, i altre cop a pedalar. Ens hem aprovisionat bé d’aigua i menjar ja que l’etapa serà llarga i sembla que amb poca companyia...

Seguim encara uns pocs quilòmetres per la carretera asfaltada fins a un collet, on a la dreta una pista indica Ksar Ghilane, el nostre objectiu d’avui. No és la pista que indiquen els mapes, però el cartell és gran i la pista sembla bona...

El paisatge és cada vegada més desèrtic, més pla, més avorrit. Els quilòmetres van passant i poca cosa canvia. No hi ha ningú, ni arbres, ni aigua, cap ombra,... Tan sols passen un parell de combois de 4x4 i en un punt divisem a la llunyania un remat de cabres amb un pastor; què deuen menjar si quasi no hi ha vegetació?

Al cap d’uns 40 km el Café des Nomades trenca la monotonia. Perdut al mig del desert, al cim d’un turonet, espera que algun turista passi i prengui un te a la menta o un refresc. Parem deu minuts i seguim. La pista es torna cada vegada més pedregosa i apareixen els primers bancs de sorra. Hem de posar a prova tota la nostra habilitat per passar-los damunt de la bici...

Finalment arribem a la famosa pipeline, oleoducte i gasoducte que creua de sud a nord, pel costat dels qual transcorre una pista. Ja és mitja tarda i ens creuem amb diversos camions i 4x4 que la segueixen. A la llunyania es veu una antena que deu ser de Ksar Ghilane, a 15 km d’aquí.

Hi arribem encara amb un parell d’hores de marge. És un oasis en mig del no res. Per l’altre cantó tot són dunes de sorra. Hi ha molts 4x4 de turistes, un hotel i uns quants càmpings. Ens banyem en un petit llac d’aigua calenta envoltat per arbres i un bar. Sopem al càmping: sopa, cuscús i un xai boníssim (10 TD). Al bar discutim llarga estona sobre l’etapa de demà. Avui ha estat dur i arribar demà a Matmata no sembla fàcil. No ens acabem de posar d’acord; demà ja veurem....

La nit és espectacular, estrelles a dojo,... Dormim amb la tenda a prop de les dunes.

 

Dijous 29.12.2005 (dia 4)

Esmorzem altre cop al càmping (3 TD), ens afartem aprofitant el bufet lliure. Està tot cobert i cauen quatre gotes que seran la nostra salvació! Els primers 17 km fins a la pipeline són altre cop asfaltats, però allà s’acaba.

Ara ens toca seguir uns 30 km la pipeline en direcció nord i sabem per referències que és un dels trams més durs per la sorra. Però avui Alà ens protegeix i la pluja ha endurit la sorra. Avancem molt ràpids i ens plantem al cafè de Bir Soltane més motivats. Mengem alguna coseta mirant els centenars de targetes penjades a les parets del cafè; n’hi ha de tot el món! Dubtem encara si agafar la pista directa a Matmata o seguir per la pipeline; al final ens decidim per la primera opció, més curta però menys concorreguda. La parada s’allarga una bona hora esperant que pari de ploure.

Tornem a pedalar, ara en direcció nord est. Aviat ens enganxa altre cop la pluja. La pista és ara més estreta i ja no ens creuarem amb cap altre cotxe fins a Matmata. A poc a poc la natura torna a aparèixer: alguna herba, matolls, una palmera, un remat de bens. La pista puja ara suaument, creuem carenes, un home dalt d’un burret, veiem una primera casa, arbres, flors,... És com si la vida tornés a poc a poc. Ha deixat de ploure i ens assequem.

Els últims vuit quilòmetres són asfaltats, amb forts pendents, primer amunt i després avall. Entremig de boira i fred arribem a Matmata i anem directament a l’Hôtel Sidi Driss, aprofitant les antigues cases troglodites excavades al sol argilós i on es va filmar també part de la Guerra de les Galàxies.

Sopem a l’hotel, parlem amb turistes diversos i ens adormim ràpid a la cova de la nostra habitació. Estem cansats...

Novetat! Les vacances de Nadal 2009 vem estar altre cop a Tunísia amb la furgoneta i les nenes. I la pipeline ja està tota asfaltada! Això vol dir que hi ha molta més gent a Ksar Ghilane i que ja no hi haurà els problemes de la sorra en aquest tram (en BTT molt més avorrit!).

 

Divendres 30.12.2005 (dia 5)

Estem cansats i avui promet ser una etapa avorrida: 100 km per asfalt, molts dels quals rectes i plans fins a Douz. A més, el vent acostuma a bufar d’oest, és a dir de cara...

Esmorzem amb calma a l’hotel i ja amb les bicicletes carregades fem un volt per Matmata. Està farcit de forats a terra que són els patis de les cases excavades sota el terra argilós; deuria ser fantàstic fa anys... Avui en dia hi ha ja molts més edificis per sobre terra i en les antigues vivendes troglodites ja quasi no hi viu ningú i es fan servir pel bestiar o de magatzem. Tot i així impressiona.

Aprofitem per trucar a les nenes; aquí a Tunísia la cobertura de mòbil arriba a tot arreu. És la primera vegada que deixem l’Aina i la Núria més de 4 dies i ens sentim mals pares. Tanmateix, el fet d’estar tot el dia pedalant o veient coses noves no ens deixa trobar-les a faltar massa. M’emociono per uns instants parlant amb ells i em venen unes ganes immenses de veure-les...

Els primers 15 km fins a Tamezrt són encara muntanyosos. Parem en aquest bonic poblet dalt d’un turó abans de la gran plana. El casc antic conserva un laberint de carrerons, escales, places i cases de pedra per on ens perdem una estoneta.

Baixem fins a la plana i encarem la monòtona carretera cap a Douz. A la primera paradeta al tornar a creuar la pipeline ens trobem els primers espanyols i un català que ens retraten de cap a peus: són periodistes... A la següent paradeta en un xiringuito de la carretera ens trobem el primer d’un bon grapat de locals que diuen tenir una novia espanyola...

Els quilòmetres passen molt més ràpid del previst, a mitjanes de 30 km per hora sense massa esforços pel vent que casualment avui bufa de cua. Alà segueix amb nosaltres!

Arribem aviat a Douz, una agradable ciutat al costat d’un oasis de mig milió de palmeres, el més gran de Tunísia, que ha esdevingut l’entrada al desert de molts turistes. Al càmping no hi ha lloc, està ple de mobil homes italianes, i decidim que dormirem al desert i així veure la posta i la sortida de sol que tothom recomana...

Després de menjar una briq (empanadilla local, més gran, amb ous remenats a l’interior amb algun vegetal i a vegades tonyina, extremadament addictiva com diu la nostra guia) creuem els quatre quilòmetres de la zona de palmeres per arribar al desert, poc abans de la posta de sol. Tot i estar tot infectat de turistes disfressats a camell, caminant, a cavall i en 4x4, la posta de sol ens entendreix.

Quan les llums roges ja s’esvaeixen, plantem les dues tendes i ens separem altre cop: el Sergi i la Roser soparan aquí i l’Anna i jo tornem a la ciutat; per cert amb les bicis sense pes que dóna gust. Sopem en un restaurant local i consultem per internet si ja han sortit els resultats de la prova mèdica de les oposicions de l’Anna; encara no se sap res.

Dormim al desert i passo molt fred...

 

Dissabte  31.12.2005 (dia 6)

Ens llevem a trenc d’alba quan encara no han despuntat els primers raigs de sol. Ha fet molt fred i la tenda i les bicis estan gelades; en ple desert! Ben abrigats amb la poca roba que portem, amb les mans a la butxaca, observem com el gran disc rogent emergeix lentament d’entre les dunes. Aviat es completa el disc que sembla rodar sobre l’horitzó i enlairar-se suaument com si fos un globus d’heli...

Pleguem ràpidament les tendes i anem a esmorzar a la ciutat. Mengem unes pastes fregides molt olioses amb un ou a dins i enfilem la carretera cap a Kebili. Aquí decidim agafar un louage per creuar els quasi 100 km del desert salat del Chott el-Jerid. Haurem d’esperar una bona estona i assaltar literalment un dels louages per ficar-nos-hi a dins amb les bicis; el més espavilat puja primer! Bona part del desert està ara a l’hivern inundat. La carretera està elevada i passem les dues horetes que triguem en creuar-lo intentant conversar amb el conductor per evitar que caigui dormit del tot: quina por!

Arribem a Tozeur just quan acaba un festival que no sembla massa atractiu. Ens instal·lem als bungalows d’un càmping i sortim a passejar per la ciutat per buscar un “bon” restaurant per celebrar el cap d’any.

Soparem el de sempre: brig, couscous i provarem el dromedari. Després allargarem el vespre per arribar a la mitjanit. La Roser cau aviat, més tard el Sergi. L’Anna i jo aguantem conversant amb un argelí de món que no se li acaba mai la conversa... Cap d’any i poc després a dormir.

 

Diumenge  1.1.2006 (dia 7)

Any nou! Cada dia fa més mandra pedalar.

Agafem la carretera cap a Gafsa i aviat en desviem a l’esquerra cap als oasis de muntanya de Chebika i Tamerza. La carretera asfaltada és llarga i recta. Hem d’arribar a les muntanyes que ja de bon principi es divisen a la llunyania, però ens apropem molt a poc a poc.

Finalment arribem a Chebika, al peu de la seca serralada muntanyosa de Jebel en-Negeb. L’antic poble en runes estava enfilat sobre un esperó, al costat d’unes petites gorges amb gorgs d’aigua cristal·lina que contrasten amb la sequedat de l’entorn. D’aquí recomanen un camí d’anar a peu que porta directament a la cascada de sota Tamerza; amb les bicis sembla poc transitable...

Seguim la carretera que aviat comença a enfilar-se i en els escassos tres quilòmetres de bona pujada ens porta a la cascada. Tot i l’esforç suplementari, aquest tram es fa més agradable, ja que trenca amb la monotonia dels últims dies. Seguim fins a Tamerza, comprem una mica de menjar i sense perdre massa temps ens dirigim a Midès.

Arribem ja tard en aquest oasis bereber, amb un curiós canó on van filmar part del Paciente Inglés. Estem a pocs quilòmetres de la frontera amb Argèlia i ja no deixen dormir per allà. Tornem enrere i agafem la carretera cap a Redeyef. A pocs quilòmetres, ja quasi fosc, ens desviem per una pista i un caminet i plantem la tenda en una zona amagada. Poc després apareixen tres homes d’una casa de la vora a veure què fem i en veure’ns pacífics se’n van.

Quan ja hem sopat i fa poc que ens hem adormit, ens desperta el soroll d’un vehicle, veus i focus il·luminant-nos. Ens diuen que hem de plegar-ho tot i marxar amb ells, que són de la policia. Dubtem uns instants, ja que no van uniformats i el vehicle no porta cap distintiu. Al final ens porten a prop d’una patrulla a la carretera i ens deixen dormir allà, ja que estem vigilats...

 

Dilluns  2.1.2006 (dia 8)

Això s’acaba. Per nosaltres és l’últim dia que pedalem. L’etapa d’avui té un tram incert, el descens d’unes gorges per on tan sols hi ha una via de tren i que no sabem si serà gaire ciclable.

Amb poc més d’una horeta ens plantem a Redeyef (o Ar Rdayyif), poble miner per on passa la via del tren que haurem de resseguir. Esmorzem en un bar local, ous, patates, una mena de xistorra; molt “guarro” però ve de gust!

Decidim seguir cap a les gorges de Seldja per una pista directa que al principi segueix la via del tren i després passa a prop de Tabiddit. No sabem ben bé per on va i acabem anant a parar a una immensa cantera amb voladures... Al final trobem la pista correcta i arribem a una estació de tren de mercaderies on la via del tren s’endinsa en les gorges i ja no hi ha pista. Dubtem uns instants si els 10 km de les gorges que creuen la serralada seran prou ciclables...

El descens d’aquestes gorges són de les parts més maques del viatge, amb impressionants formacions rocoses i un riuet al fons. La via del tren passa per molts túnels i ponts i es pot anar resseguint quasi tota l’estona per la vora a dalt de la bici. Ens han dit que no passarà cap tren fins al cap d’una hora i mitja, però a la meitat d’un llarg túnel sentim el remor llunyà d’un tren. Accelerem i sortim del túnel pocs segons abans de que passi una màquina de tren tota sola a gran velocitat. El cor se’ns ha disparat i ens fa por entrar en els següents túnels...

Aviat sortim per l’altre cantó i arribem al poblet de Metlaoui. Queden dues hores de llum i 40 km llargs fins a Gafsa. Aquest últim tram es fa llarg i arribem cansats a aquesta ciutat poc atractiva, per on passa la via de tren que per Sfax porta a Tunis. Perdem el temps fins a les deu tocades i ens separem aquí del Sergi i la Roser que seguiran encara quatre dies més amb la bici; per nosaltres s’ha acabat això de pedalar. Agafem el tren nocturn en primera classe per poder dormir més tranquils i no patir tant de que ens robin. De fet, Tunísia no és un país especialment perillós en aquest sentit...

 

Dimarts  3.1.2006 (dia 9)

Ens hem deixat un dia de marge per estar per Tunis. Al matí anem a passejar per Sidi Bou Saïd, un bonic poblet blanc al costat del mar; turístic, però així i tot bonic. Tornem passant per Cartago, visita obligada, tot i que al final sense veure massa res.

A la tarda passegem i ens perdem per la medina. Els estrets carrerons coberts, plens de gent i farcits de botigues ens transporten a un món diferent. El carreró principal que surt de la plaça de la Victòria i s’endinsa a la medina és molt turístic. Però si ens allunyem d’aquí, cada carrer està dedicat a un tipus de producte diferent i els principals compradors són la gent local. M’agrada passejar i mirar-ho tot, encara que al final comprem molt poca cosa.

Sopem en un petit restaurant situat en un carreró proper a la plaça Barcelona que ens deixa molt bon regust: Bolero. Dormim a l’hotel Maison Dorée, estil antic a la francesa, no molt car i francament acollidor, situat també molt a prop de la plaça Barcelona, a 5 minuts de la medina.

 

Dimecres  4.1.2006 (dia 10)

Al matí acabem de comprar alguna coseta que quedava pendent, tornem a carregar-ho tot a les bicis i anem pedalant cap a l’aeroport. Aquesta vegada no ens posen problemes per les bicis ni ens fan pagar res. Arribem tard de nit a Barcelona. La bici de l’Anna no apareix, però per sort ens l’acaben portant a casa tota sencera pocs dies després.

Aquesta nit encara podrem fer un petonet a les nenes. Demà al matí podrem estar amb elles després de tants dies... I a més venen els reis!

 

Tornar a la pàgina d'inici

Estamariu, gener-febrer 2006                                                    Albert Castellet (albert.castellet@gmail.com).